Arriba un dia que mires al teu fill i penses com el temps ha anat passant amb calma, però al mateix temps ràpid. De bebè a nen sense que hagis tingut temps de respirar...i de sobte ha acabat l'educació infantil i es planta a primer de primària amb 1,20 d'alçada i 23 quilos de pes.
I penses...el meu bebè fa temps que ja no hi és! S'acaba de tancar una etapa de la seva vida que has viscut apassionadament però que ha passat en un sospir.
I inevitablement dius aquestes frases: què gran s'ha fet! Recordes quan...
Suposo que és la continuació d'un munt d'etapes que ens esperen i que viurem atropelladament...però si el temps ens deixa mirar enrere, ens envaeix una nostàlgia que no podem frenar.
